Premis  Nacionals de cultura catalana.

Cada vegada que hi ha un lliurament de premis per la defensa i promoció de la cultura catalana en qualsevol de les terres 'desacomplexades', dóna goig comprovar com el primer que es fa són les pertinents salutacions entre els territoris que comparteixen aquesta consciència del que és propi d'una nació.
Es feliciten per l'oportunitat de poder veure per les diferents televisions dit esdeveniment. Els catalans donen gràcies als mallorquins i andorrans, així com els andorrans i aquests últims, Ses Illes, fan el mateix amb el catalans. Uns tenen els 'Premis Carlemany', uns altres els 'Premis 31 de Decembre', i els catalans entre d'altres els 'Premis Nacionals de Cultura'.
Tots plegats, sense complexes compartixen un consciència nacional cultural, de reconegut arrel català.
I nosaltres?, és frustrant vore com nosaltres ens quedem fora, i per voluntat pròpia. Per una politització de la cultura que ha fet de l'anticatalanisme bandera de la defensa 'nacional valencià'. Em costa explicar-me com la societat valenciana d'arrel català, és a dir, tots els Gisberts, Fusters, Llorens, Llòpis, Savals, i demés cognoms que tenim ací al País Valencià, no se n'adonen que el seu anticatalanisme és raonablement insostenible. No pot ser dir que no som de cultura catalana quan ens anomenem amb els mateixos cognoms i parlem la mateixa llengua. Valencians?, i tant que si!, qui ha dit que els mallorquins no siguen Balears o els del nord no siguen Andorrans?, això està claríssim, però el que no es pot negar és que hi hagué un dia en què tots vàrem conviure dins d'un mateix sentiment hegemònic d'agermanament entre els nostres pobles. Negar això és una bogeria, o m'ho sembla a mi només?. Fins i tot, les nostres administracions i les nostres corts compartien l'idioma fins que un dia per coses de la vida, la casualitat va voler que entraren a les nostres institucions els Trastamara, que foren els primers que començaren a imposar el castellà en la nostra administració. Molt a plogut des de llavors, i continua plovent, i nosaltres continuem perdent el que ens és propi. Canals com TV3 o IB3 amb emissions íntegres en la llengua pròpia, queden infinitament incomparables amb el nostre Canal9. Millor haguera estat vendre'ls el Punt2 que aquest si, sembla prou més compromés.
No parlaré ara de la realitat social valenciana i la seua pluralitat amb la que no tinc cap problema. No va per ahí la cosa, la territorialitat del País Valencià està clara i ho ha estat sempre. Som un País format per diverses realitats, però dins d'aquestes estem els de nació catalana. Els que saludem dient-nos bon dia, els que la mare ens cantava non-nes i no 'nanas' o els que diuen cama a la 'pierna' i llit a la 'cama'. I això passa aquí, a Ses Illes, Catalunya o Andorra, agrade més a la classe política o no, eixa és la nostra realitat, com ho és la punyetera malaventura que van tindre els que un dia posaren la llavor de l'anticatalanisme i hui dia ha fet un mal per molts anys irreparable. Agra realitat la valenciana. Com ja va dir el nostre savi per excel·lència, 'o ens retrobem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble', Joan Fuster i Ortells.

Jaume Gisbert